Cal visitar el dentista: Es confirma la relació entre diabetis i malaltia periodontal

Introducció. Les malalties periodontals són malalties inflamatòries cròniques induïdes per bacteris que afecten els teixits que envolten i suporten les peces dentals; la seva etiopatogènia és complexa. La lesió comença com una gingivitis i pot progressar a una periodontitis, en la qual la destrucció de la matriu de teixit connectiu i d’os alveolar pot produir la pèrdua de dents, cosa que comprometrà la capacitat del pacient per mantenir una dieta adequada i, per tant, afectarà la seva qualitat de vida. Ja el 1993 es va establir la malaltia periodontal com a sisena complicació de la diabetis (DM) i el 1997 va ser reconeguda per un informe de     l’Expert Committee on the Diagnosis and Classification of Diabetes Mellitus com una de les alteracions de salut trobades sovint en pacients amb DM. Estudis longitudinals han evidenciat que la malaltia periodontal greu està associada amb un mal control metabòlic i amb altres complicacions cròniques de la DM.

Objectius. Explorar l’associació entre la DM i la malaltia periodontal.

Disseny, emplaçament i pacients. Estudi retrospectiu de casos–controls efectuat amb usuaris d’una clínica dental que majoritàriament atén pacients que resideixen a North Manhattan, New York, EUA (població de majoria hispana      [49 %], però també afroamericana [44 %]  i amb pocs recursos socioeconòmics: el 34 % vivien per sota del nivell de pobresa, segons dades de l’any 1990).

Mètodes.  Es van compilar dades de 150 pacients triats aleatòriament que tenien DM (edat de 20 anys a 88 anys) i, paral•lelament, es van reclutar 150 pacients no diabètics com a controls (edat de 18 a 90 anys), relacionats per gènere i edat (± 5 anys). Les radiografies eren avaluades per un sol examinador i mesurades fins al mil•límetre més proper. Els paràmetres que es van determinar van ser: nombre de dents que faltaven, nivell d’os alveolar, llargada de l’arrel, pèrdua proporcional d’os, afectació de la furcació (furcation involvement), lesions de càries,  radiotransparències periapicals, tractaments endodòntics, i restauracions i pròtesis fixes. Els marges d’error per a cada paràmetre estaven ben definits.

Resultats.  Els pacients diabètics presentaven un augment del 50 % de pèrdua d’os alveolar en relació amb els controls no diabètics.  Les variables que tenen una relació estadísticament significativa per augmentar la prevalença de pèrdua d’os alveolar han resultat ser: diabetis, edat avançada, gènere masculí i hàbit tabàquic.  La relació entre el nombre de dents que falten i la DM, només s’aproxima a la significació estadística (p= 0,06).

Conclusions. Les troballes d’aquest estudi en població del nord de Manhattan (amb un nivell adquisitiu baix i, per tant, amb un accés difícil a la consulta del dentista, i majoritàriament d’origen hispà) confirmen l’evidència anterior a favor de la relació entre la DM i la gravetat de la malaltia periodontal. Actualment, les guies clíniques del Centre for Diseases Control and Prevention (CDC) d’Atlanta recomanen un mínim d’una visita al dentista cada 6 mesos per a totes les persones amb DM. En canvi, l’ADA (American Diabetes Association) només en recomana una valoració inicial, però no un seguiment.

Conflicte d’interessos. Els autors són d’una escola d’odontologia, (Division of Periodontics, Section of Oral and Diagnostic Sciences, Columbia University School of Dental and Oral Surgery, New York).

Comentari crític. Malgrat que ja és una pràctica creixent en els centres d’atenció primària, encara massa sovint els professionals que ajudem al bon control metabòlic dels pacients amb diabetis ens oblidem de recomanar-los una revisió bucal.  La malaltia periodontal i altres infeccions que pot tractar l’odontòleg són una de les causes d’hiperglicèmia més freqüents, i és per aquest motiu que l’article resulta interessant, encara que estigui situat en un entorn diferent al nostre (amb serveis sanitaris majoritàriament privats). Aquest entorn,  probablement, justifica el fet que a l’article es recomani només la visita al dentista en el moment del debut de la DM.  En alguns centres d’atenció primària ja es fa la recapta activa d’usuaris diabètics per fer-los una revisió de rutina, cosa que es preveu que millorarà el control metabòlic i les xifres d’hemoglobina glicosilada dels pacients, amb la consegüent millora de la seva qualitat de vida per les complicacions cròniques que es podran prevenir, tant en diabètics tractats amb dieta i/o fàrmacs com amb insulina (vegeu la bibliografia).

Lalla E, Park DB, Papapanou PN and Lamster IB. Oral disease burden in northern Manhattan patients with diabetes mellitus. American journal of public health. 2008 Sep; 98 (9 Suppl) :S91-4. link


Font:  Atenció primària basada en l’evidència   

Aquesta entrada s'ha publicat en Diabetis, Diabetis Mellitus Tipus 2, EAP Montserrat, Odontologia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s